Les dos cares de CDC...
Darrerament he mantingut un cert debat amb en Jordi Ballvé, també conegut com Higgins, sobre un article que na publicat al seu bloc anomenat El Canvi , al mateix afirma entre altres barbaritats que els diners abonats pel govern del Masnou per la Casèrna, gairebé un milió, no han estat ben donats ja que aquesta havia d'haver estat cedida de forma gratuïta. De fet, les seves frases són, i reprodueixo textualment:
(...) pagar un milió d’Euros al exercit espanyol per recuperar l’antiga caserna de la Guardia Civil? Per qui no ho sàpiga aquests terrenys (els de la caserna) van ser donats gratuïtament pel govern Municipal del moment, i a efectes jurídics, un cop cessada l’activitat pels quals van ser donats haurien d’haver estat retornats de manera gratuïta
De ser cert això, es a dir que i utilitzant la seva frase, "a efectes jurídics" hem comés una ilegalitat ja que ens hem deixat embaucar!!! No se com no corres a denunciar-nos als jutjats pel malbaratament de recursos...
Gens més lluny de la realitat. Ho sento, Jordi, però la teva frase, o està redactada malament i no has sabut expresar el que volies dir o, simplement, dius mentides.
Primer, has de saber que tot i que efectivament els terrenys on s'ubicava van nseer cedits gratuïtament per l'alcalde frranquista de torn i fins i tot va finançar part de la construcció, aquesta cerssió va fer-se sense condicions com, per exemple, que en cessar l'activitat retornés al municipi. A més, el temps transcorregut des de la cessió -més de quaranta anys- feia que la titularitat fos de l'Estat espanyol.
Segon, també podriem haver optat per no comprar els terrenys. La tipologia urbanística del mateix impedia la construcció d'habitatges per especular però no hagués evitat la construcció d'un hotel o d'una residència privada. I al no voler-ho l'Ajuntament aquest hagués anat a subhasta, sense cap garantia de rebaixa de preu -llavors no hi havia la crisi actual-
Tercer, l'import a abonar es realitzarà en terminis que faciliten el seu pagament sense que aquest suposi una càrrega ingent per a les arques municipals.
Quart, l'adquisició dels terrenys permetrà a l'Ajuntament fer, per primera vegada a la història, habitatge de venda en una promoció municipal que garantirà el retor íntegre dels diners abonats i permetra els seus compradors resatar al masnou. Per cert, i com suposaras, definirem el perfil per que siguin persones que, d'altre forma no podrien arribar a adquirir l'habitatge.
Pel que fa a altres referències del post, m'estimo més no parlar i deixar-les per no dites. Aquesta és una cara de CDC: poc informada, sectària, en definitiva, sense arguments...
I ha, però, altre cara de la mateixa moneda.
Efectivament, he de reconèixer que el Pere Pares que feia molts mesos que no escribia un post -des del juliol del 2007- ha escrit un i força interessant. En l'article Governabilitat al Masnou ? fa una refelxió molt interessant respecte a la fermessa de CDC en el que denomina quatre punts irrenunciables i que, com formaven part de les prioritat del govern han estat executats o ho seran ben aviat.
S'han trencat, doncs, els ponts del diàleg?
En una reflexió plena de pragmatisme i sentit comú, en Pere ens diu que "en política sempre cal deixar espais oberts a l’entesa" i llença un cable al dir "tinc en consideració la responsabilitat dels socialistes del Masnou i com no podia ser d’altra manera els segueixo considerant intel·ligents...".
Per ací anem bé....
divendres, 7 de novembre del 2008
Com és CDC?
dijous, 16 d’octubre del 2008
Debate US: recta final
dilluns, 29 de setembre del 2008
La Casa d'Artur Mas no és tan Gran
Dimarts passat, el diari AVUI avançava que 'La Casa Gran del catalanisme incorpora 170 intel·lectuals' en un clar intent d'identificar un llistat de noms i personalitats amb el projecte polític d'Artur Mas. Una nova divisió de l'invent del líder convergent que es presentava aquell mateix matí.
Però la realitat és que bona part dels intel·lectuals l'únic que han rebut és la proposta de participar en alguna taula rodona o grup de treball que es crearà al voltant del laboratori d'idees d'Artur Mas. Un 'think tank' comandat per l'impulsor de la plataforma autonomista 'Estatut Jo Sí', Agustí Colominas. És a dir, que han rebut la invitació formal per participar-hi, com han fet en d'altres ocasions amb fundacions vinculades a altres partits. Un fet d'allò més habitual entre personalitats i intel·lectuals d'un cert prestigi.
Aquest intent d'aprofitar el seu nom per vincular-los al projecte polític d'Artur Mas només pel fet d'haver acceptat participar en una taula rodona, no ha sentat gens bé a uns quants dels intel·lectuals apropiats indegudament per Mas.
Una d'elles, l'economista Muriel Casals, no va poder ocultar la seva sorpresa quan participava aquell mateix matí de dimarts a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. D'altres ja li han traslladat als responsables de la Casa Gran el seu malestar.
Noticia publicada a directe!cat
diumenge, 28 de setembre del 2008
PodCamp Barcelona.... tercer dia: that's all folks!!!!
dimarts, 19 d’agost del 2008
Cataluña, cada vez más cerca de una gran coalición entre PSC y CiU que acabe con el Tripartito
ESPAÑA
Cataluña, cada vez más cerca de una gran coalición entre PSC y CiU que acabe con el Tripartito
Tripartito, Montilla, Mas, Coalición
@Alfons Quintà.- 19/08/2008
Dirigentes del PSC y de CDC coinciden en señalar que nunca antes como ahora se había dado, en el interior de ambas formaciones, un sentimiento tan fuerte a favor de la ruptura del actual gobierno tripartito catalán. Tal es así que uno y otro consideran abiertamente la posibilidad de una coalición de gobierno en la Generalitat, al estilo de las ‘Grosse Koalition’ tan frecuentes en Alemania.
Dirigentes de ambas formaciones usaron argumentos comparables en pro de un entendimiento escorado hacia el centro. Cuadros de CDC y del PSC efectuaron valoraciones idénticas. No se trata, pues, sólo de una operación concebida en las alturas, sino también de corresponder a una necesidad sentida por las dos militancias y por ambos electorados.
Dentro del PSC es imposible hallar una sola voz que defienda la continuidad del Tripartito. A la vez, en el seno de CDC y aún más en el de su aliado Unión Democrática, hay un rechazo frontal a la posibildad de una alternativa nacionalista, a partir de un pacto de CiU con Esquerra.
“Desde nuestro reciente congreso –afirmó una fuente de CDC–, las posiciones de Felip Puig (secretario de organización de CDC) a favor de aliarnos con ERC han perdido fuerza. ERC ha continuado yendo hacia todos los radicalismos, aderezados con enfrentamientos internos, mientras el PSC se ha acercado a nuestras posiciones. Asimismo, el PP ha iniciado un viraje que también debería afectar a nuestras, hasta ahora, malas relaciones”.
La fuente de CDC precisó que “el Rajoy de hoy no es el Aznar de ayer y Alicia Sánchez Camacho (presidenta del PP catalán) tiene un discurso mejor que el de sus predecesores. Nuestro esquema ideal seria un gobierno de coalición con el PSC que no estuviese enfrentado al PP. Cataluña es hoy la parte del Estado donde los maximalismos de ultraizquierda han llegado a las mayores cotas de ridículo, con declaraciones “antisistema”, apoyo expreso a los “ocupas” y visiones delirantes en política internacional. Ahora quisiéramos encarnar el retorno a la serenidad, que es lo que caracterizó a Cataluña, en otros tiempos”.
Un director general de la Generalitat con años de carné socialista manifiesta a El Confidencial que “desde que surgió el Tripartito, a finales del 2003, siempre he creído que hubiese sido preferible un entendimiento con CiU, pero me lo callaba. Aquella posición es ahora la de todos, creo que también la de Zapatero, que si continúa por el camino por el que está yendo llegará a una gran derrota electoral, en toda España.”
“La nueva ley de enseñanza presentada por la Generalitat – recordó la fuente socialista – ha tenido que ser pactada entre bastidores entre el PSC i CiU, con la oposición de nuestros dos teóricos socios de gobierno, Iniciativa y Esquerra. Si no consagramos un nuevo marco parlamentario catalán, corremos el riesgo de superar los desastres de los últimos meses obras AVE, aeropuerto, sanidad, educación, etcétera.”
Complicada cohabitación entre Montilla y Mas
La fuente añadió que “me consta que CiU, y en especial Duran Lleida, desea un entendimiento. Ahora se añade el llamamiento de José Blanco a que Convergencia vote los Presupuestos. Con el Estatuto catalán ya hubo un acuerdo entre Zapatero y Artur Mas que representó para el PSC una pérdida de expectativa de voto. Ahora deberíamos tener más coraje, en un momento en que nuestros socios independentistas y de extrema izquierda muestran una gran pérdida de voto en las encuestas.”
Como en todo paisaje hay un nubarrón. Consiste en ver si CiU tendrá, como en el pasado y como hoy indican las encuestas, más escaños autonómicos que el PSC. En este caso, no se ve qué papel personal podría jugar Montilla. Si la situación diese un vuelco, la mismo le ocurriría a Mas. Todas les fuentes creen que si en un momento preciso las encuestas dan ventaja a Montilla, éste no dudará ni un segundo en convocar elecciones.
Una fuente cercana a Montilla vaticinó que, en todo caso, el presidente catalán “está dispuesto a buscar los votos hacia el centro, en el terreno de CiU, como si las elecciones pudiesen ser mañana mismo. No se trata de que haya asumido posiciones de centro, sino que ha constado que por la vía radical del Tripartito no se va a ninguna parte. En esto no cambiará.”
dissabte, 16 d’agost del 2008
Ull que ens volen parar un parany...
Hi ha una cosa clara. El PSC és a Catalunya el que el PSOE és a Espanya.
Són partits germans; més i tot, ja que som una federación amb personalitat i capacitat pròpia però, al no existir PSOE a Catalunya hi ha una part important de votants seus que ens donen el seu suport. I ja ens està be.
En aquests moments on el PSC està més que mai defensant els interessos de Catalunya hem d'actuar amb el cap fred i no caure amb els paranys que la resta de forces -totes- ens llencen per cometre errades que tinguin difícil solució.
El darrer consisteix en barrejar la defensa del finançament que marca l'Estatut amb l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, i aquest parany preten enfrontar el PSC i el PSOE i això és inadmissible.
Nosaltres hem de defensar els interessos de Catalunya en una negociació front el govern de l'Estat però aquesta no ha de sobrepassar la barrera de la governabilitat d'Espanya.
Ara l'Artur Más, en nom de CiU, preten presionar al PSC contra els pressupostos, com si aquesta fos la solució als problemes de Catalunya. I res més lluny: en tot cas solucionaria els seus problemes.
D'entrada, dir als negociadors del PSC -que de ben segur que ho tenen tot calculat- que cal arribar a un acord que no suposi més desgast del necessari ni al PSOE ni al PSC i que, sobre tot, han de tenir clara una cosa: sigui quin sigui el resultat del finançament, ni que fos el millor possible, ni que ens donessin la lluna, la resta de forces per interés propi, a Catalunya el desvirtuaran com si hagues estat un mal acord mentres que fora, a la resta d'Espanya adduiran que es trenca i que Catalunya ha ficat la ma a la caixa.
Per això, per que sóm els únics que de debò volem el millor per Catalunya, hem de garantir l'estabilitat del govern d'Espanya.
diumenge, 10 d’agost del 2008
Disgustat
Estic disgustat.
Les tensions pròpies de la negociació del nou sistema de finançament estan provocant un tensament de les relacions entre el PSC i el PSOE molt fort. D'una banda, el PSOE no ha presentat una proposta digna de ser contraofertada, gens el contrari, queda mlt allunyada de les espectatives que el PSC esperava. D'altra banda, el PSC es manté ferm en la seva postura per aconseguir un finançament -el millor mai obtingut- d'acord amb l'estatut i el que va dir-se al darrer congrés.
Aquestes tensions fan que la resta de partits vulguin pescar en aquestes aigues revoltes. I no m'agrada.
El PP que torna a la càrrega dient que el PSOE "es trenca". Cal reconèixer que aquests no aprenen mai i son incapaços de distingir el que suposa tenir democràcia interna i mantenir postures discrepants diferents que xiulin i escridassin els teus representants per una maniobra de nomenament a dit.
CiU, de moment, es mante al costat de PSC i del govern, però ja va ahir llençar unes dures -i greus- acusacions al President del govern que no comparteixo. El senyor Homs s'ho hauria de fer mirar per que ha passat de ser un home prudent amb personalitat a un bocamoll a las ordres de Oriol Pujol i David Madí.
A ICV també van fer manifestacions sobre l'incompliment de la data però més assenyades i, si més no, sense insultar.
ERC, molesta per la manca d'acord, ha propossat que l'11 de setembre els catalans manifestin el seu disgust per aquest extrem.
Hi ha dues formes d'enfrontar-se a la situació: mantenint una postura negociadora ferma però amb voluntat d'arribar a un acord o simplement tensar la corda per trencar i impedir qualsevol acord que beneficíi Catalunya per obtenir rèdit polític.
I hi ha formacions que s'estan més per la segona!
Jo personalment tinc clar que s'arribarà a un acord. El govern del PSOE i el PSC arribaran a un acord de finançament, el millor mai aconseguit, d'acord amb el que disposa l'Estatut però, sens dubte, hi haurà un seguit de forces que mantindran actituts poc leials i que intentaran menystenir l'acord al·legant que a estat un fracàs.
I no vull assenyalar ningú....encara.
diumenge, 22 de juny del 2008
La fí de CiU?
Efectivament, hi ha diverses esmenes en la línia de trencar la relació amb Unió i presentar-se per separat a les eleccions. Destaca la proposta que presenta Lluis Rovira, Conseller Nacional, amb el significatiu títol "Desferedem-nos" i que ha aconseguit un ampli suport de Consellers Nacionals i pot suposar un gir de no retorn en les relacions amb el seu soci.
Sembla ser que una de les ponències és especialment atractiva per aquest sector ja que en ella es debatran les relacions entre CDC i UDC i que gaudeix d’un títol prou elocuent: La contribució de CDC a la Gran Casa del Catalanisme.
D’acord amb les declaracions fetes pel propi Rovira la desfederació hauria de ser paulatina i afectaria de forma diferenciada als àmbits electorals municipals, autonòmic i espanyol.
És evident que en cas que es dugui a la pràctica aquest trencament de la coalició el panorama polític de Catalunya canviarà de forma radical.
Veurem que passa…
dimecres, 18 de juny del 2008
L’acord tripartit 2003-2007
Com ja vaig explicar en un post anterior, el període 1995-1999 va ser el període de la Sociovergència al Masnou. Pasades les eleccions municipals i en un PSC liderat llavors per l’Eduard Gisbert es va prendre la decisió de no formar llavors govern amb CiU i retornar a l’oposició.
Aquesta decisió, avalada per l’assamblea de l’agrupació, predisposava al PSC per liderar una oposició d’esquerres i de progrès al Masnou. De fet, el periode 1999-2003 va tenir una doble vessant: la pèrdua de CiU del missatge de moderació al pactar el govern amb el PP de Masnou i l’establiment d’un bloc d’esquerres a la oposició que va sentar les bases del futur govern municipal.
Efectivament, tot i les diferències que els tres partits d’esquerres mantenien en els seus dogmes polítics, la voluntat de canviar la dinàmica política del Masnou va permetre que el 2003 es pogués comformar, per primer cop a la història de la Vila, un govern d’esquerres entre el PSC, ERC i ICV-EuiA liderat per l’Eduard Gisbert com Alcalde.
Aquest acord va establir uns principis bàsics de treball i una voluntat expresa de governabilitat que va definir-se per escrit i que, sens dubte, va significar un abans i un despres en les relacions de les coalicions de govern: transparència, corresponsabilitat i voluntat de treball conjunt.
La meva valoració personal és, sens dubte, molt positiva. En quatre anys vam treballar de valent –tots plegats- per aixugar les mancances i definciències endèmiques que mantenia la Vila tant a nivell d’infrastructures i de serveis com dels sistemes de relació entre les associacions i els vilatans i vilatanes. De fet, el mandat de l’Eduard Gisbert va estar marcat per la proximitat i l’exquisit tracte a tothom, incloent-hi la oposició.
Però no va ser un camí de roses. El desequilibri evident en el repartiment de responsabilitats polítiques del PSC respecte als socis de govern donat, sobretot, per la voluntat de garantir la governabilitat va suposar en moltes ocasions motiu per a la discussió intensa i a debats profunds que van obligar el PSC a prendre decisions contraries a alguns socis de govern.
La destitució de l’Interventor municipal, actualment encausat per pressumpte implicació en la trama que va fer desaparèixer més de 250.000 Euros de les arques municipals podria ser un exemple paradigmàtic de decisió imposada del PSC contra el criteri del responsable polític de l’àrea.
I és que les relacions van ser bones i fluides però alhora van suposar un desgast evident pels tres partits en les relacions i especialment en alguns dels responsables polítics que, be sigui per immaduressa política, be per una personalitat mancada d’autocrítica i inflexible –envers els altres-, de ben sergur que va ser un dels elements que va influir per la no reedició del pacte tripartit l’any 2007.
Ben aviat: L’acord bipartit 2007-????
Veure fotografíes de les eleccions municipals del 2007
dimecres, 21 de maig del 2008
Sociovergència al Masnou: 1995-1999
No era una aposta fàcil. Va ser arriscada i que ens va comportar un fort desgast. Però no ens empenedim.
Al Masnou, el període compres entre els anys 1995 i 1999 és va dur a la pràctica un acord municipal de govern entre CiU i PSC..
Recordo perfectament l’acord per que jo vaig ser el coordinador de la campanya i un dels que –encara que no ho pugui semblar- més vaig fer per participar del govern ja que la nostra assemblea estava dividida. Recordo que vaig parlar i vaig treslladar la voluntat de demostrar que erem un partit amb vocació de govern. La votació, renyida, va ser guanyada per majoria relativa però suficient.
Recordo també amb molta estima i alhora indignació aquella campanya per que vam tenir el plaer de comptar a la mateixa amb l’Ernest Lluch, més tard assassinat per ETA.
En aquell moment, amb cinc regidors, vam arribar a un acord de govern amb CiU que era la força amb més regidors. He de dir que la relació va ser difícil, però molt productiva.
Llavors el candidat socialista era l’Eladi Torres, gran socialista i bon líder, ara apartat de la política. Va revitalitzar la cultura al municipi i, avui dia, la seva emprempta encara es nota.
L’avui Alcalde, Eduard Gisbert, ocupava la regidoria de Promoció Econòmica i va engegar una sèrie de projectes molt engrescadors i futuristes que nomès la fi del periode de govern va tallar. També hi van formar part l’Enric Folch i el Jordi maset i posteriorment, en haver de finalitzar aquest, va entrar l’inefable Antonio Medrano, una de les millors persones que conec i amic de festes i discusions.
Des del partit, treballant de valent, el propi Antonio Medrano com a Secretari d’Organització i l’inoblidable i tristement desaparescut Francisco Casado, Primer Secretari i socialista de mena que sempre trobarem a faltar.
Des de la reraguarda, l’Artur Gual i un servidor, els dos treballant de valent. De sempre.
Tot i formar part del nucli dur del partit i treballar llavors a l’Ajuntament, mai no vaig utilitzar la meva posició. La responsabilitat del treball era per sobre de la lleialtat política. Jo era policia i l’estima pel meu treball impedia fer d’aquest moneda de canvi.
Més tard he sabut per boca de destacats dirigents de CiU que, en fer una revisió dels pàctes als que van arribar amb diferents forces, no tenen dubtes en assenyalar al PSC com a partit responsable i respectuós amb els acords de govern, el que no poden extrapolar a altres experiències de govern que han tingut.
Realment, per nosaltres, va ser una decisió difícil però va ser una experiència positiva. Si més no, per conèixer el govern des de dins.
El nostre acord va ser sincer i va finalitzar quan es van convocar eleccions, tal i com vam acordar en els pactes de govern.
Ben aviat: L’acord tripartit 2003-2007
dilluns, 12 de maig del 2008
Signatura convidada
Avui Toni Cruanyes Director adjunt AVUI, de la columna A la tres
Dilluns 12 de maig del 2008
Partits i democràcia interna
Mentre a Convergència els membres de l’executiva llegeixen als diaris quin futur ha decidit per a ells Artur Mas, a Esquerra Republicana els vuit candidats a president i secretari general presenten cada dia noves propostes –algunes, clarament contradictòries i populistes–. A Convergència, mana només un; a Esquerra, manen tots. Dues maneres de fer tan diferents com injustes i ineficaces. La fórmula de CDC és heretada dels anys de Jordi Pujol.
Mentre l’hiperlíder encadenava una victòria electoral rere l’altra, la falta de democràcia interna no era vista com un problema greu, sinó com el peatge imprescindible per mantenir la unitat i per ser competitius en el mercat electoral. Els votants castiguen els partits amb baralles internes, això ja ho sabem. Però aquests mateixos electors deixen de votar els que no saben renovar el seu discurs, ni els seus dirigents. El cas d’Esquerra és un altre.
Les assemblees locals tenen tant poder sobre els líders, que els plans a llarg termini de la direcció són constantment avaluats i censurats. Sí, és cert que, d’aquesta manera, hi ha fil directe entre la militància i la cúpula del partit, però això es converteix en un xoc continu entre els conceptes de democràcia representativa i de democràcia directa. Philip Pettit, un dels ideòlegs de la participació ciutadana, assegura que “el futur de la democràcia passa inexorablement perquè els ciutadans vegin els partits com la corretja de transmissió dels seus anhels, però sense que aquests mateixos partits deixin de ser eficaços per resoldre els problemes i gestionar l’esfera pública; totes dues coses són imprescindibles”.
Doncs això: mentre Convergència ha de millorar en transparència i flexibilitat interna, a ERC li falta un curs de management polític i li sobren urnes, assemblees i primàries. Esclar que això, en ple debat precongressual tots dos partits, no ho reconeixeran ni els uns ni els altres.
diumenge, 11 de maig del 2008
Credibilitat
dijous, 1 de maig del 2008
Sentit comú
El PSC és un partit d'esquerres. Proposa polítiques d'esquerres i actua com un partit d'esquerres. És cert que hi ha altres partits ubicats més a l'esquerra del PSC, res a dir, però a diferència d'aquests la responsabilitat i el sentit comú -seny que en diuen- fa que actuem o defensem propostes més pragmàtiques en benefici de la comunitat. I això costa pair a les altres esquerres.
Aquest fet és dona també a CiU. La coalició ha demostrat amb suficiència la seva actitut pragmàtica i responsable a l'hora de prendre decisións. Tenen sentit d'estat i és nota. És per això que moltes vegades, grans decisions han de ser preses pels dos grans partits amb sentit d'estat.
El tema de la N2 n'és un bon exemple.
Des del PSC i CiU sabem que cal dotar de laterals l'autopista per poder convertir en una autèntica via cívica municipal el traçat que actualment ocupa la N2 i que amb el traspàs a la Generalitat és, cada cop més, una realitat. I estem d'acord.
Tenim fonaments idològics diferents, tenim projectes diferents, però tant CiU com PSC tenim allò necessari per tiran endavat grans projectes i sentit comú.
Molt sentit comú.
dissabte, 19 d’abril del 2008
dimecres, 2 d’abril del 2008
Sobre el trasvase de agua del Segre...
Por un lado, los regantes del Segre y del Ebro, del que es afluente, se niegan en redondo a facilitar el trasvase. La misma postura ha adoptado la administración de la Comunidad de Aragón por boca de su presidente que, en catalán, dejo clara su postura. Igualmente de negativa ha sido la postura del gobierno mediante la vicepresidenta del gobierno.
El Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar mostraba su decepción y contrariedad dado que, seguramente, ha apoyado la propuesta más por responsabilidad política y de gobierno que por una postura personal.
A su vez, los presidentes de Múrcia y Valencia, espectantes, con la mirada puesta a Madrid en espera que se adopte alguna solución que les permita recuperar el mensaje de agua para todos y que servía de lema para promover el difunto Plan Hidrológico Nacional. Y ahora ni respiran.
En CiU, partido nacionalista catalan de referencia siguen defendiendo el trasvase de agua del rio francés Ródano (Roïne, le llaman), rio con un espectacular caudal medio de 1.820 m3/s y que para esta formación es la solución definitiva. Aunque ello suponga pérdida de independéncia para España al trasladar la provisión de un bien de esa importancia a un país extranjero (aunque Europeo, extranjero).
Personalmente no estoy en contra de los trasvases siempre que no supongan pérdida de caudal medio en los rios de origen ya que de ser así provocan cambios en la estructura y biodiversisdad de los cauces. Por esta razón no apoye el trasvase del Ebro previsto en el Plan Hidrológico Nacional y tampoco me parece bien el de la cuenca del Segre.
Hemos de analizar las razones por las que se llega a la conclusión que los trasvases son la solución. A mismas soluciones problemas diferentes.
Mientras que la población de Barcelona y alrededores ha crecido de forma contínua desde los últimos treinta años, el consumo se ha disparado debido, sobre todo, a un mayor desarrollo económico de las familias y una menor conciencia sobre el uso de los recursos. En estes aspecto ha influído mucho la política de "laissez faire" de los gobiernos de Pujol. En cambio, en levante y múrcia el crecimiento urbanístico desmedido en zonas con escasos o nulos recursos hídricos ha provocado un incremento exponencial de la población que necesita de recursos externos para subsistir. En este caso ha habido una invasión de espacios no aptos para la vida y el desarrollo por puros fines especulativos y de lucro.
En ambos casos deben aportarse soluciones, pero, mientras en el primero cabe más la educación de las persones y medidas de sostenibilidad en el segundo debiera impedirse la sobreexplotación de terrenos que carecen de recursos y que hacen imposible políticas sostenibles.
Las políticas especuladores de vivienda de los últimos cincuenta años, sin ningún tipo de control sostenible por parte de la administración, provocan las situaciones de carencia de agua en diferentes zonas de España. y la solución no es facil:
- Información y asesoramiento para concienciar a los actores principales y a la ciudadania del ahorro
- Potenciar políticas sostenibles amb una mirada a mig i llarg termini
- Búsqueda de soluciones alternativas y reutilización de recursos: Depuradoras y recuperación de agua de mar.
- Acabar con el dispendio de recursos: usos incorrectors, pérdidas en la red de abastecimiento, etc.
Inclusi si aplicásemos esta política de forma exhaustiva y a aonciencia es podsible que, si sigue sin llover, tengamos serias dificultades a medio plazo. Nos veremos entonces obligados a recabar recdursos hídricos por otras vias que las señaladas.
Como hemos apuntado, el trasvase de agua procedente del Ródano puede significar el incremento de la dependencia externa como ya pasa en productos como el petróleo o el gas. Estos elementos generan auténticos problemas al sistema económico Español. Y no podemos incorporar además el agua que es un bien necesario. Por lo tanto, un trasvase de agua desde ese rio no es la solución, técnicamente seria muy costosa y politicamente inadmisible.
Otra cosa serian aportaciones puntuales de sea cuenca u otras, aunque preferiria que fuesen españolas ya que así, el dinero, revertiria en el País, mientras que si va a Francia, se va.
dimecres, 26 de març del 2008
dissabte, 15 de març del 2008
Pregunta al Sr. Suñé
El Sr. Martí Duran, veí del Maresme i concretament de Pineda de Mar -salutacions Xavi Amor- m'ha plantejat al seu blog OBITER DICTVM una pregunta directa. En un post titulat Pregunta al Sr. Suñé transcriu un escrit publicat al diari AVUI titulat Només el 6% de les autovies que fa Foment són a Catalunya, que com la majoria d'escrits que publica aquest diari tenen una pàtina o tuf -prohibit dir crosta- filoconvergent.
Resulta que l'escrit, amb un tó ploramiques, queixós i rondinaire, amb un pretés tó reivindicatiu però mancat totalment d'ambició carrega contra el govern de l'Estat i de la Generalitat per manca d'inversions a Catalunya.
La meva resposta, continguda, s'ha limitat a referir-li un post meu de data 16 de desembre del 2007 titulat El debat de les infrastructures on casualment i amb motiu d'una altre discussió vaig haver de deixar en evidència les polítiques convergents respecte a les infraestructures en aquest País.
Recomano la seva lectura a tothom per que abans de criticar les mancances en infraestructures -que hi ha i moltes- conegui l'origen i el que pensaven des de CiU quan governaven.
divendres, 14 de març del 2008
dijous, 13 de març del 2008
Més sobre els resultats electorals al Masnou
Per entendre l’abast del resultat electoral hem de conèixer el del 2004 i poder comparar-los. El creixement del PSC del Masnou ha aixecat el sostre electoral, el que és una molt bona notícia –podem arribar a més persones- però cal entendre que els resultats no son extrapolables entre comteses electorals de diferent signe. Cal, a més, valorar com s’ha produït: amb menys vots emesos i un creixement de l’abstenció. D’acord amb les dades anteriors podem afirmar que:
L’any 2004 hi havia 16.715 masnovins i masnovines convidats a participar en la comtessa electoral. Hi va haver una participació del 79’69% que corresponia a 13.320 vots emesos. L’abstenció va ser del 20’31% (3.395 vots), 149 vots en blanc (1’12%) i 38 vots nuls (0’29%). El repartiment de vots va ser: PSC 4.352, CiU 3.298, ERC 2.537, PP 1848, i ICV 914.
L’any 2008 han hagut 16.803 masnovins i masnovines convidats a participar en la comtessa electoral. La participació ha estat del 72’56% que correspon a 12.192 vots emesos. L’abstenció ha estat del 27’44% (4.611 vots), 206 vots en blanc (1’69%) i 32 vots nuls (0’26%). El repartiment de vots ha estat: PSC 4.805, CiU 3.138, ERC 1.077, PP 1876, i ICV 715.
Devant aquestes xifres podem afirmar que:
dimecres, 27 de febrer del 2008
¡¡¡¡El futuro está en tus manos!!!!
Ultimamente la participación en mi blog comienza a subir de forma exponencial y las discusiones sobre las diferentes posturas políticas mantienen un cierto nivel de interés, sin más pretensión que la de dar opinión y en ningún caso sentar cátedra.
Mantengo discrepancias sobre la visión de la política de forma abierta, dando respuesta a las opiniones de aquellos que manifiestan en el blog la suya, hecho de por si ya gratificador.
El último intercambio de opiniones me ha permitido formarme una visión bastante clara de lo que pudiera pasar. Y hablo en pretérito imperfecto porque está en nuestras manos, aún, evitarlo. Para ello, tomemos un bloc y apuntemos....
Hay que apuntar que la visión de la España del PSOE/PSC dista mucho de la que tiene el PP. Lo mismo ocurre con la sociedad, prioridades y razones. La política exterior y las alianzas de poder. Las maneras y los modos. Digan lo que digan, votar PSOE/PSC no es lo mismo que votar PP.
Hay que apuntar que en determinados partidos, sobre todo nacionalistas, y por mero interés, se está intentando poner en el mismo saco a ambas formaciones, a ambos líderes; y eso es una falacia. No es lo mismo ZP que Rajoy.
Hay que apuntar que hay dos partidos que por primera vez participaran en las generales (UPD de Rosa Díez y Ciutadans/Ciudadanos de Albert Ribera) y lo hacen con la intención de obtener votos a costa del PSOE/PSC presentándose como adalides de políticas pseudoprogresistas y filopopulares. No es lo mismo UPD-Ciutadans que PSOE/PSC.
Hay que apuntar que partidos como CiU en Catalunya han manifestado públicamente que darán su apoyo al partido que a su vez se lo garantice en Catalunya, con el claro objetivo de dinamitar el actual gobierno de la Generalitat presidido por José Montilla. Y Zapateró ya le ha dicho que no, que no traga. Curioso esto de los convergentes que esperan que Madrid les resuelva lo que no han sabido solucionar ellos, y luego dicen que el PSC depende de Madrid. La verdad es que no es lo mismo la candidata del PSC Carme Chacón que Artur más, desde luego que no. No es lo mismo Carme Chacón que Dolors Nadal. No es lo mismo.
Los que nos consideramos de izquierdas, teniendo en cuenta lo apuntes anteriores, hemos de establecer y publicitar al mundo unas premisas concretas:
1) Votar al PSOE/PSC no es lo mismo que votar al PP
2) La evidente maniobra al centro del PP puede que les permita obtener frutos en el electorado indeciso, en detrimento del PSOE/PSC
3) La diversificación del voto de izquierdas contrasta con la concentración del voto de la derecha, lo que va tambien en detrimento del PSOE/PSC
4) Si Zapatero ha dicho No a los planes de Artur Mas, CiU necesita como agua de Mayo una victoria del PP en las urnas.
Qué significa esto:
1) Hay que hablar de las políticas sociales, de los logros conseguidos, de las libertades, de los derechos, de todo aquello que no agrada a la derecha y que si gobiernan haran perder a los españoles.
2) Hay que desenmascarar al PP y quitarle la careta de centrista mostrando su verdadera imagen: Acebes, Zaplana, Doña Cuaresma, Ansar...
3) Necesitamos que la izquierda en pleno dé su confianza al PSOE/PSC con un voto útil que impida al PP formar mayorías.
4) Hay que desenmascarar la política pactista de CiU recordando a Pujol, que dijo que no pactaría nunca con Aznar y acabó regalándole la presidencia y 4 presupuestos a cambio de poder.
5) Hay que señalar a los cizañeros que tienen como objetivo socabar al PSOE/PSC para que el PP pueda volver a gobernar: UPD-Ciutadans
Dicho esto, a votar ZP, a votar Chacón, a votar socialista.
¡¡¡¡El futuro está en tus manos!!!!
Entrades
