Marianico el corto...

Hay un humorista que durante un tiempo tuvo cierta cancha en la tele pública con el nombre de Marianico el corto, que mofándose de uno de los muchos estereotipos de la España profunda pretendía entretener al personal.

Creo que ahora deberá cambiar de nombre artístico pues el futuro ex-lider del PP, Mariano Rajoy, con su metedura de gamba en el asunto Gallardón ha demostrado, una vez más, que ni pincha ni corta en ese partido. Recordemos el enfrentamiento que mantuvieron la cúpula del PP com Josep Piqué que acabó con su dimisión y que utilizó para denunciar las mezquindades y miserias de su partido. Incluso Manuel Fraga opina que esa decisión es perjudicial para los intereses de su partido.

Por contra, a la vez que va desalojando su partido de moderados, incorpora al nucleo más duro al amigo de Aznar: Manuel Pizarro, el hombre de los 2.000 millones.

No ha tenido lo que hay que tener para enfrentarse a Esperanza Aguirre que ha demostrado que, cuando dijo que era la lideresa nacional tenía razón...

Pero a mí ya me va bien. Por un lado deja la nave pepera a la deriva en manos de la derecha más casposa y recalcitrante y por otro, para contentar al electorado catalán promueve un hombre de consenso y apreciado en Catalunya como el amigo Pizarro...

Tomb cap a la dreta

Ja ho havíem advertit: el PPC ha fet un tomb cap a la dreta carrinclona i ultraconservadora. La marxa de Josep Piqué és una prova més de la manca de cordura dels dirigents de Madrid que han promogut el seu aïllament primer i la seva marxa desprès.

Ara, rescaten del bagul dels records vells coneguts com Millian-Mestre i Vidal-Quadras....

A mi, però, ja m’està bé. Si he de ser sincer, quan més radicals siguin els que donen la cara millor per a nosaltres i la nostra forma d’entendre la política. Només desitjo que sigui cert que la candidata del PPC a les properes eleccions sigui Dolors Montserrat, que ja va aconseguir dividir per dos els resultats de Piqué....

Jugada d'escacs...

Es veia venir. L'arribada de Rodrigo Rato de nou a la política espanyola comença a remoure consciències i estructures dins el cau popular. El fins ara líder del PP català, Josep Piqué, ha presentat la dimissió per un nou enfrontament amb la cúpula del seu partit a Madrid, i especialment amb Angel Acebes, representant de l'ala dura i candidat favorit de l'ultradreta.

Piqué, que ha abandonat tots els seus càrrecs polítics i organitzatius deixa Mariano Rajoy més sol que un mussol, en mans del tàndem Zaplana-Acebes i encarant unes eleccions generals que saben que perdran de forma contundent. I arriba en un moment inoportú pels interessos de Rajoy i del PP.

A la carta de dimissió, Pique denúncia la clara desautorització rebuda per part del Secretari General del seu partit en el que no oculta que hi ha mesquindats i misèries i l'encoratja a trobar un sustitut de valua.

Ara toca saber qui serà el sustitut de Piquè. Fora també un home de consens com és Xavier Vendrell, resten nomes els representants més durs: Sirera o Fernandez-Diaz. El primer, però, és un ilustrat mentres que el segón és un malcarat, tot i que els dos son fidels amb la línia i estratègia que marca Acebes.

I és que ja no hi ha dubte. El PP està governat per Acebes. Zaplana és el seu gos de confiança. I Rajoy és un titella que va camí de la seva sepultura política.

I aquesta és la jugada clau. Pique marxa de la nau popular, despres de diversos enfrontaments amb la cúpula actual i especialment amb Acebes, de forma contundent i marcant amb claretat la seva aposta per una dreta més moderada. Deixa la política per coherència i posant en evidència les injerències que ha patit, de forma que encara remarca més la seva imatge de persona coherent i responsable. Ara toca esperar la crida de Rato.

Rato ja te el seu segón. El seu aterratge no hauria pogut ser més mogut.

NOTA: Algú haurà de revisar la informació del seu bloc, doncs en poques hores aquesta ha quedat totalment obsoleta i desautoritzada.

Una bona noticia per a la democràcia espanyola

Fa uns dies va fer-se pública la decisió del president del Fons Monetari Internacional, l’espanyol Rodrigo Rato, que deixava aquest organisme quan encara no ha trascorregut tres anys des del seu nomenament, adduïnt motius personals.

Rodrigo Rato i Figaredo va nèixer a Madrid, el 18 de març del 1949. Va estudiar dret a la universitat Complutense de Madrid i, entre altres càrrecs, va ser Vicepresident d’Afers Econòmics i Ministre d’Economía del Govern d’España, lloc pel que va ser designat el maig del 1996.

Durant l’època que va ser membre del govern espanyol va destacar pel seu tarannà i per la seva válua personal. Va saber continuar amb la tasca econòmica dels darrers governs socialistes i va continuant amb la tendència de creixement de l’economia espanyola.

Pot semblar que tingui algun tipus de simpatia o admiració pel Rodrigo Rato, però no és així. Estem en pols oposats. Molt oposats. Podria dir que hi ha mes coses que ens separen que ens apropen, però no és això el més important.

El que és realment important és ell com a persona. La seva forma de treballar. La seva forma de fer política. El Rato va ser la única persona del govern d’Aznar que es va atrevir a no donar suport a la política exterior dels seu govern i especialment en el tema de l’Irak, el que va suposar que la seva cursa per la successió quedés marcada.

Rodrigo Rato té personalitat pròpia. És un polític de dretes, però està molt més proper a Gallardón i a Piqué, tant en les formes de fer com de pensar.

Rodrigo Rato encarna la dreta del futur. Una dreta moderna i sense complexos, allunyada de les intrigues i dels enfrontaments. És un home dialogant i proper, disposar a arribar a acords.

És per això que és una bona noticia per a la democràcia.

I és per això que molts, al PP de Madrid, tremolen