La Casa d'Artur Mas no és tan Gran

Dimarts passat, el diari AVUI avançava que 'La Casa Gran del catalanisme incorpora 170 intel·lectuals' en un clar intent d'identificar un llistat de noms i personalitats amb el projecte polític d'Artur Mas. Una nova divisió de l'invent del líder convergent que es presentava aquell mateix matí.

Però la realitat és que bona part dels intel·lectuals l'únic que han rebut és la proposta de participar en alguna taula rodona o grup de treball que es crearà al voltant del laboratori d'idees d'Artur Mas. Un 'think tank' comandat per l'impulsor de la plataforma autonomista 'Estatut Jo Sí', Agustí Colominas. És a dir, que han rebut la invitació formal per participar-hi, com han fet en d'altres ocasions amb fundacions vinculades a altres partits. Un fet d'allò més habitual entre personalitats i intel·lectuals d'un cert prestigi.

Aquest intent d'aprofitar el seu nom per vincular-los al projecte polític d'Artur Mas només pel fet d'haver acceptat participar en una taula rodona, no ha sentat gens bé a uns quants dels intel·lectuals apropiats indegudament per Mas.

Una d'elles, l'economista Muriel Casals, no va poder ocultar la seva sorpresa quan participava aquell mateix matí de dimarts a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. D'altres ja li han traslladat als responsables de la Casa Gran el seu malestar.

Noticia publicada a directe!cat

Cataluña, cada vez más cerca de una gran coalición entre PSC y CiU que acabe con el Tripartito

ESPAÑA
Cataluña, cada vez más cerca de una gran coalición entre PSC y CiU que acabe con el Tripartito
Tripartito, Montilla, Mas, Coalición
@Alfons Quintà.- 19/08/2008

Dirigentes del PSC y de CDC coinciden en señalar que nunca antes como ahora se había dado, en el interior de ambas formaciones, un sentimiento tan fuerte a favor de la ruptura del actual gobierno tripartito catalán. Tal es así que uno y otro consideran abiertamente la posibilidad de una coalición de gobierno en la Generalitat, al estilo de las ‘Grosse Koalition’ tan frecuentes en Alemania.

Dirigentes de ambas formaciones usaron argumentos comparables en pro de un entendimiento escorado hacia el centro. Cuadros de CDC y del PSC efectuaron valoraciones idénticas. No se trata, pues, sólo de una operación concebida en las alturas, sino también de corresponder a una necesidad sentida por las dos militancias y por ambos electorados.

Dentro del PSC es imposible hallar una sola voz que defienda la continuidad del Tripartito. A la vez, en el seno de CDC y aún más en el de su aliado Unión Democrática, hay un rechazo frontal a la posibildad de una alternativa nacionalista, a partir de un pacto de CiU con Esquerra.

“Desde nuestro reciente congreso –afirmó una fuente de CDC–, las posiciones de Felip Puig (secretario de organización de CDC) a favor de aliarnos con ERC han perdido fuerza. ERC ha continuado yendo hacia todos los radicalismos, aderezados con enfrentamientos internos, mientras el PSC se ha acercado a nuestras posiciones. Asimismo, el PP ha iniciado un viraje que también debería afectar a nuestras, hasta ahora, malas relaciones”.

La fuente de CDC precisó que “el Rajoy de hoy no es el Aznar de ayer y Alicia Sánchez Camacho (presidenta del PP catalán) tiene un discurso mejor que el de sus predecesores. Nuestro esquema ideal seria un gobierno de coalición con el PSC que no estuviese enfrentado al PP. Cataluña es hoy la parte del Estado donde los maximalismos de ultraizquierda han llegado a las mayores cotas de ridículo, con declaraciones “antisistema”, apoyo expreso a los “ocupas” y visiones delirantes en política internacional. Ahora quisiéramos encarnar el retorno a la serenidad, que es lo que caracterizó a Cataluña, en otros tiempos”.

Un director general de la Generalitat con años de carné socialista manifiesta a El Confidencial que “desde que surgió el Tripartito, a finales del 2003, siempre he creído que hubiese sido preferible un entendimiento con CiU, pero me lo callaba. Aquella posición es ahora la de todos, creo que también la de Zapatero, que si continúa por el camino por el que está yendo llegará a una gran derrota electoral, en toda España.”

“La nueva ley de enseñanza presentada por la Generalitat – recordó la fuente socialista – ha tenido que ser pactada entre bastidores entre el PSC i CiU, con la oposición de nuestros dos teóricos socios de gobierno, Iniciativa y Esquerra. Si no consagramos un nuevo marco parlamentario catalán, corremos el riesgo de superar los desastres de los últimos meses obras AVE, aeropuerto, sanidad, educación, etcétera.”

Complicada cohabitación entre Montilla y Mas

La fuente añadió que “me consta que CiU, y en especial Duran Lleida, desea un entendimiento. Ahora se añade el llamamiento de José Blanco a que Convergencia vote los Presupuestos. Con el Estatuto catalán ya hubo un acuerdo entre Zapatero y Artur Mas que representó para el PSC una pérdida de expectativa de voto. Ahora deberíamos tener más coraje, en un momento en que nuestros socios independentistas y de extrema izquierda muestran una gran pérdida de voto en las encuestas.”

Como en todo paisaje hay un nubarrón. Consiste en ver si CiU tendrá, como en el pasado y como hoy indican las encuestas, más escaños autonómicos que el PSC. En este caso, no se ve qué papel personal podría jugar Montilla. Si la situación diese un vuelco, la mismo le ocurriría a Mas. Todas les fuentes creen que si en un momento preciso las encuestas dan ventaja a Montilla, éste no dudará ni un segundo en convocar elecciones.

Una fuente cercana a Montilla vaticinó que, en todo caso, el presidente catalán “está dispuesto a buscar los votos hacia el centro, en el terreno de CiU, como si las elecciones pudiesen ser mañana mismo. No se trata de que haya asumido posiciones de centro, sino que ha constado que por la vía radical del Tripartito no se va a ninguna parte. En esto no cambiará.”

Ull que ens volen parar un parany...

Hi ha una cosa clara. El PSC és a Catalunya el que el PSOE és a Espanya.

Són partits germans; més i tot, ja que som una federación amb personalitat i capacitat pròpia però, al no existir PSOE a Catalunya hi ha una part important de votants seus que ens donen el seu suport. I ja ens està be.

En aquests moments on el PSC està més que mai defensant els interessos de Catalunya hem d'actuar amb el cap fred i no caure amb els paranys que la resta de forces -totes- ens llencen per cometre errades que tinguin difícil solució.

El darrer consisteix en barrejar la defensa del finançament que marca l'Estatut amb l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, i aquest parany preten enfrontar el PSC i el PSOE i això és inadmissible.

Nosaltres hem de defensar els interessos de Catalunya en una negociació front el govern de l'Estat però aquesta no ha de sobrepassar la barrera de la governabilitat d'Espanya.

Ara l'Artur Más, en nom de CiU, preten presionar al PSC contra els pressupostos, com si aquesta fos la solució als problemes de Catalunya. I res més lluny: en tot cas solucionaria els seus problemes.

D'entrada, dir als negociadors del PSC -que de ben segur que ho tenen tot calculat- que cal arribar a un acord que no suposi més desgast del necessari ni al PSOE ni al PSC i que, sobre tot, han de tenir clara una cosa: sigui quin sigui el resultat del finançament, ni que fos el millor possible, ni que ens donessin la lluna, la resta de forces per interés propi, a Catalunya el desvirtuaran com si hagues estat un mal acord mentres que fora, a la resta d'Espanya adduiran que es trenca i que Catalunya ha ficat la ma a la caixa.

Per això, per que sóm els únics que de debò volem el millor per Catalunya, hem de garantir l'estabilitat del govern d'Espanya.

El debat de les infrastructures

Darrerament he mantingut un debat força interessant amb persones vinculades a sectors nacionalistes catalans, concretament de CDC, respecte els problemes de les infraestructures a Catalunya i de la demanda de dimissió de la Ministra Magdalena Álvarez.

La veritat és que la ministra no ha estat encertada en la gestió i lideratge del problema, fet que es demostra amb la intervenció directa del President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero. Molts sectors han demanat la dimissió de la Ministra com a catarsi i solució del caos de rodalies mentre que el govern espanyol ha defensat la Ministra dient que, tot i la gravetat, no pot avaluar-se la gestió d'un mandat per un fet concret.

No vull ser jo el defensor d'una Ministra que ha mostrat excessiu orgull i molt poca humilitat, però tampoc la deixaré sola en l'origen de la responsabilitat. Si, per que ací sembla que tot el problema de rodalies a la corona metropolitana sigui d'uns mesos ençà i, de forma interessada, hi ha partits de defugen les seves responsabilitats i carreguen amb tota la cavalleria mediàtica contra l'actual govern, de forma partidista.

Vull deixar clar que una infraestructura -rodalies, TGV, metro, tramvia- es fruït d'un llarg procés on intervenen moltíssimes persones de perfil tècnic i també intervenen polítics. Aquesta intervenció es produeix durant tot el procés, obrint debats de molt calat donada la transcendència dels mateixos. Això vol dir que cap infrastructura complexa com les que en parlem tenen processos -entre definició, concrecció, disseny, pressupost i execució- que poden oscilar entre els cinc i quinze anys ì fins i tot més.

Vol dir que el govern d'avuí, tant a Espanya com a Catalunya, ara està dissenyant infraestructures de futur en previsió de les necessitats que en un futur tindrà la nostra societat. També vol dir que anteriors governs haurien d'haver fet els deures dissenyant i treballant en les infraestructures d'avui.

El 14 de maig de 2001, davant el Cercle Financer (Barcelona) el llavors Conseller-Cap Artur Más va donar una conferència anomenada “Entre el desafiament i el compromís: cap a un nou posicionament de Catalunya al món”(1). Aquesta conferència com altres, havia estat plantejada com a plataforma de la seva candidatura a presidir la Generalitat. Doncs bé, davant aquest auditori, el Sr. Más, no només es jactava del nivell d'autogovern “el major dels últims tres-cents anys” sinó que argumentava com a gran éxit “del Govern de la Generalitat i de CiU” pel “paper decisiu en la política espanyola en un periode de set anys” coincident amb el govern del PP a Espanya “perquè el Govern central es decidís a dotar el nostre país de les grans infrastructures que necessitem”.

El 12 de desembre del 2001, aquesta vegada al Cercle d'Economia (Barcelona), el mateix ponent va presentar la conferència “¿Estem fent el que cal per al progrés econòmic de Catalunya?”(2). En un discurs d'una autocomplaença impròpia i en parlar dels pressupostos presentats pel llavors Conseller d'Economia, manifestava que havien inclós “un increment de la inversió pública de la Generalitat de Catalunya del 39 per cent respecte a l'any 2001”. Per al Conseller-Cap Mas, aquest augment suposava destinar “pràcticament 450.000 milions de pessetes en recursos públics en inversions productives de tota mena: inversions productives en infraestructures, en equipaments i en serveis”. L'any 2005 la Generalitat i el Govern presidit per Zapatero van signar un acord sobre carreteres per a Catalunya i fa poc han presentat un nou conveni sobre la xarxa ferroviària de Catalunya. Aquest dos acords, criticats per CiU suposen una inversió total en infraestructures del transport de 21.000 milions d'Euros, que suposa, aproximadament, el 50% del previst pel pla de la Generalitat per a les xarxes viàries i ferroviàries fins al 2026. Per que ho tingueu clar, aquesta inversió suposa 3.494.106 milions de les antigues pessetes...

Però hi ha més. En la mateixa conferència, el Conseller-Cap diu que “en l'apartat de les infraestructures no podem negar que Catalunya ha estat i s'ha sentit maltractada. Això ho hem de dir i no ho hem d'amagar.(...) Naturalment això forma part del passat(...)”. Continuant amb la tasca realitzada des de la Generalitat creu que “certament, aquests últims anys hem experimentat un creixement econòmic notable(...) aquest bon creixement econòmic l'hem tingut bàsicament i entre moltes altres coses, en el sector de les infrastructures. Per dues raons: primera, perquè, malgrat tot – i en aquest punt crec que l'esforç de la Generalitat ha estat considerable-, el nivell d'infraestructures i d'equipaments que hem assolit avui no te res a veure amb el que hi havia vint anys enrere; i segona, i molt important, perquè hem tret un gran rendiment d'aquestes infraestructures.”

Segons el Sr. Mas, Conseller-Cap, l'any 2001 Catalunya disposava de les millors i més modernes infrastructures i que la Catalunya maltractada forma ja part del passat... Pero no és tot, doncs, per acabar de definir la situació real, en aquella conferència, va dir: “Doncs bé, tocant al tema de les infraestructures, ara crec que sí que podem dir que en aquest moment s'està fent el que cal fer -cosa que no podíem dir cinc o sis anys enrere-”.

Quan ha mentit el Sr. Mas, l'any 2001 quan es prometia una feliç Presidència de la Generalitat o ara, quan es manifestava el passat 1 de desembre per decidir sobre no sé què?

Encara puc afegir més llenya per que tingueu una nova visió de la realitat. El 29 de novembre de 2002 a Sitges, en la XX reunió del Cercle d'Economia va donar la conferència titulada “Els grans reptes socials i polítics dels nostres temps: immigració, creació d'ocupació, cohesió social, llibertats cíviques i seguretat”(3).

No feia ni 11 mesos de l'anterior conferència i en aquesta, fent referència a una enquesta “selectiva, muy bien diseñada, a 94 personas (...) a la pregunta sobre cuáles eran los cuellos de botella més importantes, los aspectos que consideraban más preocupantes desde el punto de vista del progreso económico del país a largo plazo, la respuesta mayoritaria aludia al tema de la formación (...) en segundo lugar mencionaron la cuestión de las infraestructuras”.

Una altre vegada la societat civil i l'empresari está encertada devant els reptes del País, mentre que el llavors Conseller-Cap s'omplia de satisfacció per haver-se conegut i tot i les crítiques diu que “a pesar de lo que se ha dicho aquí, estoy absolutamente convencido de que en los próximos cinco, seis o siete años el mapa infraestructural básico de Cataluña experimentará un enorme giro”... Ja coneixem el “giro” que ha donat la seva política envers Catalunya mentre va ser Conseller-Cap.

Però, ah!!, la realitat es tossuda i insistent i en Más, en una arrencada de sinceritat davant un auditori més que sensible al tema els diu: “Soy consciente de que no todo se está llevando a cabo a la velocidad que se debería, pero la verdad es que casi todo lo importante está en marcha. Ésa es la verdad. Con problemas, incluso en algunos momentos con serios problemas de diseño o de acuerdo entre las administraciones, es cierto. Sin embargo, no veo que en un período de cinco o seis años nos encontremos con una gran pared que nos impida avanzar.”

Ara resulta ser que la paret que està impedint avançar Catalunya es diu CiU i la prova és la seva acció per esbombar els presupostos de l'estat al Senat... amb molta inversió pública en infraestructures per a Catalunya.

BIBLIOGRAFIA:
(1) “La Catalunya emergent” - Artur Mas. Editorial Planeta: “Entre el desafiament i el compromís: cap a un nou posicionament de Catalunya al món” pàgina 15.
(2)“La Catalunya emergent” - Artur Mas. Editorial Planeta: “¿Estem fent el que cal per al progrés econòmic de Catalunya?” pàgines 24, 33, 34, 35, 36 , 39 i 40.
(3)“La Catalunya emergent” - Artur Mas. Editorial Planeta: “Els grans reptes socials i polítics dels nostres temps: immigració, creació d'ocupació, cohesió social, llibertats cíviques i seguretat” pàgines 165 i 166

Los motivos de la manifestación...

Mañana sábado una manifestación convocada por la sociedad civil y avalada por múltiples partidos políticos y asociaciones saldrá a la calle en Barcelona.

El origen de la convocatoria está en la plataforma Pel Dret a Decidir con clarísimas connotaciones independentistas. Detras de la misma, ERC, que con una clara intención electoralista, se suma a la manifestación con espectaculo de circo incluído -en el Congreso-.

A todo esto, CDC con Más a la cabeza, en una apuesta cada vez más arriesgada -Durán no se cree lo que ve- se suma a la carrera independentista para evitar lo que es ya evidente: ERC está ocupando su espacio en en polo nacionalista. Y por eso se apunta al carro de la manifestación.

La Vanguardia ha realizado una encuesta sobre los motivos por los que la gente asistirá a la manifestación. Dejando de lado que el 51% por ciento de los que han respondido (2.214) manifiestan que no asistirán, el 49 restante manifiestan que los principales motivos para asistir a la manifestación y por orden de prioridades son:

1. Por la autodeterminación (27%)


2. Contra el govern de la Generalitat (12%)


3. Contra la ministra de Fomento (4%)


4. Para que mejore el servicio de RENFE (3%)


5. Otros motivos (2%)

Osea que en realidad, el principal motivo de la manifestación de mañana es la Autodeterminación....

Por ese mismo motivo yo no iré a la manifestación.

Y entonces, ¿que ocurrirá mañana?... Posiblemente, debido a las múltiples convocatorias y los diferentes motivos de las mismas -gente inocente que irá engañada-, la asistencia será concurrida y todos querran apuntarse el tanto... los que piden la dimisión de la ministra, los que piden la independencia, los que piden los papeles de Salamanca, los que estan en contra del gobierno tripartito...

publicat avui a 20minutos.es