Saura demana perdó

Lluís Foix Periodista
Diàleg

Saura demana perdó

És d’agrair que el conseller Joan Saura hagi demanat perdó per “les persecucions ideològiques i l’actitud estalinista que el PSUC ha adoptat al llarg de la seva història”. L’actual conseller d’Interior ha fet aquestes declaracions amb motiu del 72è aniversari de la fundació del Partit Comunista Unificat de Catalunya. Són prou clares quan diu que “l’estalinisme és la part més fosca i trista del PSUC, i com a hereus que ens sentim d’aquesta tradició és de justícia que reconeguem els errors. El PSUC, que era el principal guardià de la defensa democràtica, va negar aquest sistema”. Joan Saura ha recordat al primer secretari general del PSUC, Joan Comorera, “que fou responsable de l’expulsió de molts militants per pensar de manera diferent, però que després fou víctima d’aquesta mania persecutòria pròpia d’una doctrina autoritària”.

Joan Comorera fou víctima d’acusacions fabricades i falses que en forçaren la destitució com a secretari general. Deixat al descobert, fou detingut per la policia franquista el 1954, i morí al cap de quatre anys al penal de Burgos. Possiblement, el llibre de Miquel Caminal sobre Joan Comorera és el document més complet i exhaustiu de la biografia política del primer dirigent comunista català, víctima tant del seus com del règim franquista. Comorera cercà la unitat de l’esquerra, i aquesta voluntat d’unió ha distingit històricament el PSUC. Fent anar la imaginació, Saura ens diu ara que Comorera hauria estat favorable a l’actual govern d’Entesa. Em sembla que una cosa no té res a veure amb l’altra.

Fa uns quants mesos, mentre es debatia la llei del memorial democràtic, el president Pujol escrivia a La Vanguardia que la guerra “ens va fer a tots botxins i víctimes” i que ara, passats 70 anys, era innecessari tornar a obrir les ferides que van esquinçar la societat espanyola i catalana dividint-les en bons i dolents. El llibre de memòries de Josep Benet és molt més dur amb la llei de la memòria històrica. Em permeto de reproduir-ne unes ratlles dirigides a Joan Saura. Diu Benet que el memorial democràtic es va fer menyspreant la tasca i l’existència de dues institucions oficials, que no depenen de la conselleria d’Interior dirigida per Saura. Es refereix al Museu d’Història Contemporània de Catalunya i al Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

I aquí comença l’enuig, si no ràbia, de Benet, que parla “d’una mena d’organisme orwellià, totalitari, però d’estar per casa, com no se’n troba cap altre de semblant en els països democràtics”. Continua Benet dient “quina és la memòria democràtica dels Fets de Maig de 1937 o dels sinistres camps de treball del SIM a Catalunya –el dels Omells de na Gaia fou d’una duresa inhumana–, o el del cop d’Estat del coronel Casado que facilità l’entrada de les tropes franquistes a Madrid, o la tragèdia de Paracuellos del Jarama”. Un fet, afegeix Benet, “accentua encara més el caràcter orwellià de la nova direcció general: ha estat creada i depèn de la conselleria d’Interior, és a dir, d’Ordre Públic”. Trobo imprescindible que l’impulsor del memorial democràtic sigui el primer de fer els deures amb la història del partit que tanta influència ha tingut a Catalunya fins als nostres dies. Per donar lliçons, és aconsellable una mica més d’humilitat política, històrica i moral.

És clar que s’ha de conèixer la història, amb totes les variants i detalls. Però és del tot imprudent que aquesta tasca caigui a mans de la conselleria d’Interior i no es deixi als historiadors, a qui realment pertoca d’anar completant, fent i refent el nostre passat. Perquè no podem passar per alt que abans de la terrible repressió franquista de la postguerra hi va haver una duríssima guerra civil, amb barbaritats perpetrades per tots dos bàndols. I d’aquestes barbaritats, els descendents de les víctimes en conserven una memòria individual, familiar o ideològica. Sóc més partidari del camí seguit per la República de Sud-àfrica. Allí, el president Nelson Mandela encomanà al bisbe Desmond Tutu la direcció de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, establerta per tancar les ferides obertes per l’apartheid. Ja sé que és molt difícil d’arribar a la veritat en la història, sotmesa sempre a proves i punts de vista nous, que fan modificar el relat d’allò que prèviament s’havia donat per bo i definitiu.

Em sembla necessari que el conseller Saura surti ara demanant perdó pels errors del passat. Tots n’hem de demanar, de perdó, també els que comencem a tenir una biografia prou llarga per adonar-nos que ningú no té un full de serveis del tot net. S’han comès massa crims durant el segle XX perquè pugui sortir algú donant lliçons i dient que les seves idees i les institucions que les representaven eren del tot innocents. Expliquem què va passar. Però expliquem-ho tot. Com ha fet Albert Manent en un excel·lent treball, un inventari complet de totes les víctimes en una seixantena de pobles del Camp de Tarragona del 1931 fins ben entrats els anys 1950.

Un document imprescindible perquè hi és tot: les víctimes dels anarquistes de la República i les víctimes dels franquistes, els empresonats, els exiliats, els condemnats i els desapareguts. Havíem declarat una amnistia general que involucrava les parts enemigues i que havia fet possible la convivència democràtica i el progrés d’aquest últims trenta anys. Que s’aclareixin totes les barbaritats del franquisme i que els descendents de les víctimes puguin saber on són enterrades. Però la memòria no pot ser selectiva. Ni tan sols democràtica. O és que els fets també depenen de les majories?