dimecres, 30 d’abril del 2008

Els bons arguments

Avui l'Eduard Gisbert, Alcalde del Masnou, ha estat convidat al Matí de Josep Cuní a parlar sobre el traspassament de la N-II a la Generalitat, juntament amb el Pere Companyó, president de la plataforma anti N-II, el president de la plataforma de Premià de Mar i l'Alcalde de Teià, Andreu Bosch.

Eduard ha defensat molt be els seus plantejament i ha argumentat totes i cadascunes de les demandes que fa, tant com Alcalde com líder del PSC.

De debò que val la pena sentir-lo.

dimarts, 29 d’abril del 2008

dilluns, 28 d’abril del 2008

Signatura convidada

Avui Federico Jiménez Losantos. Extret de "El Blog de Federico":

Maricomplejines se echa a perder
26 de Abril de 2008 - 12:17:12 - Federico Jiménez Losantos

La descomposición ideológica del PP se está acelerando tanto y de forma tan suicida que Gallardón, caudillo del proyecto de "reconstruir la derecha" anunciado por el difunto Polanco, el vivo Cebrián y demás enemigos de la libertad y de España, va a tener que frenarlo si es que aspira a "jefear" (precioso término en español de América) algo parecido a un partido que pueda ganar o medio empatar unas elecciones. Tanto y tan deprisa se ha gallardonizado el PP que, a este paso, no le va a servir ni a Gallardón.

Y es que la vuelta a las "esencias de la refundación" anunciada por Mariano el perfumista puede suponer la vuelta a los ciento cinco escaños legados a sus sucesores –nacidos para ser sucedidos–, por Fraga I "El Refundador", líder natural de aquella "mayoría natural" naturalmente condenada a perder las elecciones con el PSOE. En Génova 13, donde todos los días son martes, podrían actualizar el éxito setentero de Gilbert O´Sullivan Alone again, naturally añadiéndole "and ever loser, yes, of course". La niña de Rajoy podría cantarlo con el alcalde de Madrid al modo de aquel dúo que, siendo yo muy niño y Fraga muy ministro, hacían José Guardiola y su hijita. Los recuerdo saliendo en la tele después de Herta Frankel y sus muñecos, presentados por Franz Johan, el más incombustible de los "vieneses" barceloneses, y antes de las Hermanas Kessler, dos gemelas alemanas capaces de reunir y mover conjuntadamente cuatro larguísimas piernas, que producían en los indígenas un grave silencio admirativo.

– Son muy finas, sí – decían las indígenas–; pero un poco frías, para mi gusto.

– Sí, yo también las veo algo frías. Elegantes pero frías. Y altas, yo creo que un poco demasiado altas, ¿no? Vamos, me parece a mí.

– Lo que me gusta, aunque la repitan, es la canción de José Guardiola y la niña. ¡Qué bien canta ese hombre! Y no es feo, eh. Yo creo que feo, lo que se dice feo, no es.

– Qué va a ser feo, mujer. Si acaso triste, serio; como si le hubiera pasado algo.

– No es serio, o sea, serio. Es que los catalanes son así, sosos, pero muy formales.

– Qué bien le dice la niña: "Di, papá, ¿dónde está el Buen Dios? / Dímelo, dímelo, di, papá".

– A mí me gusta más cuando él le contesta: "Pues sí, corazón, sé donde está: / cuando adoras a Papá y obedeces a mamá". ¡A ver si tomáis nota!, les decía yo a los míos. Pero ni caso. Claro que siempre quedará algo. Daño no les va a hacer, digo yo.

– Eso digo yo también.

Y algo así dirán las telecomadres cuando la niña de Rajoy le cante a Gallardón:

– "Dime tú, cómo puedo ganar / dímelo, dímelo, dilo ya."

A lo que el archiedil y protofaraón responderá con voz de óboe:

– "Pues sí, corazón, tu ganarás / cuando votes al PP / y obedezcas a Cebrián."


Ahora bien, si en la ponencia política búlgara van a ponerse en plan Feijoo, tan simpáticos con el buen pueblo de las vascas y los vascos, y con la Cataluña del notario del Tinell pero tan antipáticos con quienes les votan; si el discurso electoral hasta el 9-M contra Zapatero se convierte en el discurso del PSC contra la COPE y El Mundo; si la sumisión intelectual a la progresía sigue la pauta del socialismo lassalliano, el de ahora (contra Thatcher, contra Reagan y, por supuesto, contra Libertad Digital) que es como el de ayer con profidén, y aquel ya resultaba zafio y entreguista a los marxistas clásicos, la desbandada de votos oscurecerá el cielo de las encuestas, aunque las perpetre Arriola. Y vaciará inexorablemente las urnas de papeletas del Centro Simpático (CS, antes PP), que es como la tinta simpática, invisible hasta que el calor de la llama desvela la palabra oculta. No, no será "traición" o "rendición". Será un emoticono sonriente y un "¡Hola!".

¿Pero de qué le sirve a Gallardón un PP con seis u ocho millones de votos? De poco o de nada. Ni siquiera conseguirá que el PSOE reparta el Poder con él. Ambos harán su campaña política contra los núcleos de resistencia liberal y propiciarán el nacimiento de una extrema derecha caricaturesca y convencional, que engordará por reacción y hará más fácil, si fuera menester, el acuerdo con UPyD, que en las próximas elecciones autonómicas y europeas será, supongo, la beneficiaria del voto de castigo al PSOE y, sobre todo, al PP. Pero el PP como tal quedará tocado sin necesidad de estar hundido. Y al sandokán de Prisa, heredero único de Rajoy, le quedará el papel recortado y amarillento de su éxito con la niña de José Guardiola, que hoy sería Don Josep. ¿Y ella? ¿Cómo se llamaba ella? ¿Rosa María, María Celia, Maria Dolores, Mary Soraya? Bueno, en realidad, Maricomplejines, menos Esperanza, se puede llamar como quiera.

Rafael de León, con facultades mágicas y adivinatorias, escribió Yo soy esa, homenaje a la pobrecita buscona de la posguerra, huésped de las sombras de la calle. Concha Piquer, quién si no, hizo popularísima la copla de Quintero, León y Quiroga. Díganme ustedes si esta Canción de la que se echó a perder no retrata al Partido Popular:

Yo era luz del alba, espuma del río,
candelita de oro puesta en un altar;
Yo era muchas cosas que ya se han perdido
en los arenales de mi voluntad.
Y ahora soy lo mismo que un perro sin amo,
que ventea el sitio donde va a morir.
Si alguien me pregunta que cómo me llamo,
Me encojo de hombros y contesto así:
Yo soy...esa.
Esa oscura clavellina
que va de esquina en esquina
volviendo atrás la cabeza.
Lo mismo me llaman Carmen,
que Lolilla que Pilar;
con lo que quieran llamarme
me tengo que conformar.
Soy la que no tiene nombre,
la que a nadie le interesa,
la perdición de los hombres,
la que miente cuando besa.
Ya lo sabes. Yo soy... esa.
Un mocito bueno, color de aceituna,
Pudo ser la tabla de mi salvación:
"como a ti te quiero, no quise a ninguna;
te ofrezco la rosa de mi corazón"
Y yo, que mintiendo me gano la vida,
me sentí orgullosa del cariño aquel,
y para pagarle lo que me quería,
Con cuatro palabras lo desengañé.
Yo soy...esa.
Esa oscura clavellina
que va de esquina en esquina
volviendo atrás la cabeza.
Lo mismo me llaman Carmen,
que Lolilla, que Pilar;
con lo que quieran llamarme
me tengo que conformar.
Soy la que no tiene nombre,
la que a nadie le interesa,
la perdición de los hombres,
la que miente cuando besa.
Ya lo sabes. Yo soy... esa.

Maricomplejines, que por miedo al qué dirán se cuidaba tanto de sacar los pies del plato, se ha echado a las tajadas. Y de un día para otro, del 9-M al 10-M, olvidándose del 11-M, se nos ha echado a perder. Ya sólo tiene complejos ante los suyos: la familia, el cura, algún mocito tierno que soñaba con disfrutar el monopolio de su virtud. Pero con los clientes de sus servicios, se conforma con lo que le llamen, según la plaza que trabaje: Montse, Edurne, Amparo, Macarena, Pilar... ¡Con la lengua en que la multen se tiene que conformar! La que no llegaba nunca se ha pasado del todo. La candelita de oro puesta en un altar, se apagó. La Marianela que parecía que iba recuperar la vista se nos ha cegado ella solita ante el relumbre del Poder. Rajoy podría cantar, si no cantara tanto, eso de "yo era muchas cosas que ya se han perdido /en los arenales de mi voluntad". Y como en la última dictadura, al que le sobre sensibilidad siempre le quedará la antigua canción española, la música de aquella letra "que el viento se la llevó", como dice la Piquer en otra canción, cuyo título no consigo recordar.

– ¿"Y sin embargo te quiero"?

– No, Maricomplejines. Ya no.


divendres, 25 d’abril del 2008

Els nous tirans

La discussió i la discrepància son cosines germanes i acostumen a anar de la mà. En la seva vessant més possitiva aquests dos mots defineixen actituts que promouen i avoquen a la reflexió, al pensament, a les idees.

Discrepar, en tot allò que pugui suposar l'enfrontament d'idees i pensaments és positiu.

Discutir i, per tant, sotmetre el teu pensament a altre i promoure el sorgiment de noves idees, és positiu.

Siempre positivo, nunca negativo!!! que deia aquell...

El que passa és que no tothom està preparat per rebre discrepàncies, que puguin ser discutides les seves idees i, sobre tot, a reflexionar sobre el que l'envolta.

Aquesta és, sens dubte, la forma d'actuar del Tirà Popular que ha destituït el Secretari Comarcal del PP al Maresme per, simplement, defensar una candidatura diferent a la seva.

Què poca cultura democràtica tenen alguns!!!!

Què poc futur tenen una altres!!!



PD
Lluis Tejedor, reb el meu suport en aquest moment. Des de la discrepància ideològica.

dijous, 24 d’abril del 2008

La N-II ja és nostra!!!! ara a fer-la cívica!!!

Sí, amics, sí. Tot i que no us ho creieu -molts de vosaltres- el govern socialista ha tornat a complir un dels seus compromissos i ha signat el traspàs a la Generalitat de Catalunya de la via anomenada "Carretera Nacional 2" acompanyada de 400 milions d'Euros, és a dir 66.554.400.000 milions de pessetes, per a desdoblar la nova N-II per l'interior i alliberar l'actual.

Això te una consequència immediata i és que, un cop es faci la via alternativa, el trànsit passarà per aquesta i s'alliberarà la carretera i els municipis del Maresme recuperarem l'espai com una via cívica.

Felicitem-nos tots!!!

ANIMUS IOCANDI de Ferreres


dilluns, 21 d’abril del 2008

Legalitat vigent

Mai dues paraules havien generat tanta discussió política ni exabruptes per part de persones adultes amb major o menor criteri ni personatges anònims que, amagats darrera la màscara, pretenen canviar el món. Per cert, aquests darrers amb profusió d’amenaces i insults, fins i tot telefònics –això em passa per estar a la guia- incloent-hi als telèfons dels meus fills...

Vet ací que el discurs que l’altre dia vaig llençar al vent com a manifest personal però transferible en un format més aviat poc agressiu s’ha transformat en uns dard que ha trasbalsat més d’una consciència.

Ai que pàjarus!!!! Que diria aquell...

Retornen les aigües al riu i apliquem el seny... però d’acord amb la legalitat vigent.

dissabte, 19 d’abril del 2008

ANIMUS IOCANDI de Ferreres


divendres, 18 d’abril del 2008

Babaus!!!

A la xarxa hi ha una mena de blogaires que amb la barretina al cap -per tapar el buit- i amb les formes del Losantos van deixant, com les mosques, cagadetes per on van. Des de que en faig us d'internet -i ja fa uns quant anys- m'he trobat uns quant però sembla ser que qual epidèmia ara esta creixent i de valent.

He detectat un cau ple a vessar. Un cove d'idees, millor dit, un cove, a seques. Un borda i quatre el comfirmen com quatre babaus i el babau major...

Sembla ser que els pica sentir que hom pot estimar Catalunya i Espanya!!! vet ací el problema, i la picor. Doncs res, nano, grata, grata que si cou és per que pica...

Com deia el meu avi de múrcia "quins collons", perque tot i ser de Múrcia en parlava el Català no com aquell, que tot i ser, de ben segur, de mena en parla de "pajarus".

Si. Hi ha que no toquen i volen que la resta ballem al seu compàs...

Aquesta ha estat la resposta que he deixat al bloc de l'eminent Joan Arnera...

Vull deixar constància del meu rebuig a l'insult i a la desqualificació simplement per pensar diferent.
Sou la quintaesència del ridícul, i m'agrada. Vull dir que ja m'està bé doncs si la independència de Catalunya ha d'estar defensada per quatre babaus ja puc asseure'm tranquil.
Apa, a disfrutar del Polònia que és lo més crític i reivindicatiu que enteu.
Per cert, us deixo un record al meu bloc...

dijous, 17 d’abril del 2008

Adjectius qualificatius

L'ansia àctual de les persones per qualificar, organitzar, ordenar i definir no te parangó a la història de la humanitat. Des de l'eclosió, al segle XVIII, de l'afany enciclopèdic a França liderat per Diderot i D'Alembert fins a l'actualitat, no hem parat de cercar la definició i descripció dels mots de la forma més sintètica.

Però hi ha, també, la perversió de l'ús del llenguatge. A qualsevol llengua, sempre hi ha mots que poden tenir diversos significats reals o, simplement, que el seu ús pot estar condicionat o mediatitzat obtenint un significat que no s'ajusta a la realitat i provocant, per manca de coneixement real de la seva vàlua, autèntics maldecaps als que l'úsen.

Un exemple molt clarificador és el mot "competent". Normalment, aquest mot s'associa a la capacitat d'una persona. Quan diem qe una persona és compeent estem enetenent que allò per al que ha estat nomenat o s'ha fet responsable ho fa bé, mentre que si diem que no és competent, entenem el contrari, és a dir, que no ho fa bé. En realitat, aquest mot te una acepció que defineix a competent a aquell que pot fer una cosa, mentre que no és competent el que no ho pot fer, ue és diferent a que no sàpiga o no ho faci be. La incompetència no és una qualificació de manca de professionalitat sino de manca de responsabilitat.

El mateix pasa amb el mot catalanista. Hi ha qui utilitza aquest terme per intentar traçar una línia entre els que estimen Catalunya i els que no, entre els que volen la independència i els que no, entre els que pensen d'una determinada forma i els que no... res més lluny ded la realitat.

Catalanista és aquell que, des de la seva òptica personal i creença política enten que cal treballar per Catalunya. Aquell que estima Catalunya sense exclussions, amb ple sentit e la responsabilitat i d'acord amb la legalitat vigent. Aquell que treballa, dia a dia, per fer de Catalunya un lloc modern on els seus habitants visquin millor que el dia anterior.

El mot catalanista no és un mot excloent. No depen ni de l'origen ni del pensament. No hi ha cap partit polític ni cap associació que pugui donar carnest de catalanista. N'hi ha catalanistes de dretes i catalanistes d'esquerres. Hi ha catalanistes nascuts a Catalaunya i n'hi ha que ho van fer fora.

A més, ser catalanista no éstà renyat amb tenir, alhora, altres creences, altres opinions, altres idees, fins i tot, i ho dic amb la certessa que dona el tenir les idees clares, amb acceptar plenament la relació amb Espanya.

Puc ser catalanista i espanyolista alhora? I tant. M'estimo Catalunya amb tot el cor i treballo cada dia per que sigui millor, des d'una posició modesta, però ho faig. I tinc plenament clar que quan més i millor treballo per Catalunya més i millor ho faig per Espanya. I no cal fer res més.

Totes dues son una i sé que quan més estimo Catalunya més estimo Espanya.

Que hi hauran discussión, crítiques i enfrontament amb alres parts o persones d'Espanya. Segur. Igual que hi ha discussions amb altres parts o persones de Catalunya. Forma part, també de l'essència humana.

I podem discutir soble la MAT, sobre el trasvasament o sobre la política lingüística, però el que no hem de fer mai és caure en l'error d'assenyalar a un altre i dir-li: tu no ets dels bons perquè penses diferent.

I per cert. Si que tenim projecte sobiranista: Millorar al màxim l'autogovern a Catalunya i aconseguir, de debò una Espanya Federal, però sense preses i amb consens.

Tenim tota una vida en parella!!!

dimarts, 15 d’abril del 2008

¡¡Capitán, mande firmes!!!

¡¡Capitán, mande firmes!!!
Y ahora digan conmigo: ¡¡Viva España!! ¡¡Viva el Rey!!


diumenge, 13 d’abril del 2008

Nada es lo que parece

Fa uns dies un masnoví va enviar a La Vanguardia una fotografia d'un camió de la brigada municipal vessant aigua, fet que ha estat força criticat donada les mancances que hi ha.

En aquest sentit puc afirmar que:

  1. Al Masnou, de sempre, el reg dels jardins i la neteja viaria es realitza amb aigua de pou no apte pel consum humà. Ara, amb motiu del decret de sequera han estat extremades les precaucions i s'ha reduït el reg a l'hidrosembra per evitar confusions i conscienciar la gent.
  2. La fotografia va ser realitzada fa uns mesos donat que les característiques del camió han canviat i des de fa aquest temps ja no s'assembla, així que estem jutjant amb valor d'avui un fet passat.
  3. La pèrdua d'aigua es deu a la seva posició inclinada que fa que, al trobar-se ple, sobreeixi una mica de líquid. No és pas un porus o una filtració continuada sino que es tracta d'un fet circunstancial i temporal.
Des del govern del Masnou vam posar-nos en contacte amb La Vanguardia donat que voliem fer l'aclariment però "El Defensor del Lector" donada la manca de contrast que va tenir la notícia ha decidit fer-la seva. A la Vanguardia d'avui surt publicat un artícle amb el títol Nada es lo que parece.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Ministres Catalans!!!!


Moltes felicitats!!!!

divendres, 11 d’abril del 2008

ZPresidente!!!!!!

dimecres, 9 d’abril del 2008

Eppur si muove

Diu la llegenda que en ser condemnat per l'Esglesia per les seves teories, Galileo va dir "Eppur si muove".


El Partit Popular, la darrera legislatura va fer del Tribunal Constitucional el terreny de lluita i defensa de les seves opcions polítiques. Va denunciar i recòrres la majoria de les lleis i accions del govern.


Va a començar a perdre la batalla amb l'interlocutòria de Tribunal Constitucional 6729-2007 que va acceptar la recusació de dos membres, desprès va quedar en evidència de la Llei d'Igualtat, fet que vaig esmentar en el meu post de 29 de gener La estrategia de los tribunales.


I ara. Ara ha rebutjat el recurs del PP contra la llei Orgànica que ampliava el mandat de la presidència fins passades les eleccions i el dels suggeriments de senadors per part de les comunitats autònomes.


Si que és mou, si...

ANIMUS IOCANDI de Ferreres


dimarts, 8 d’abril del 2008

Aniversario de la muerte de José Couso

Hoy se cumple el quinto aniversario de la muerte de José Couso en Irak por un ataque de las fuerzas de "liberación" estadounidenses en dicho país. El mando militar argumentó que el Hotel Palestina en el que se hallaban los periodistas era objetivo militar y que habían detectado francotiradores.

El día anterior había tenido también la trágica muerte de Julio Anguita Parado, hijo del ex coordinador general de Izquierda Unida, periodista destacado en el mismo país.

A fecha de hoy siguen sin aclararse dichas muertes.


La Cella Vinària comença a caminar


Ahir dilluns, a les 12 del migdia, al municipi d'Alella es va oficialitzar la signatura dels tres alcaldes en el conveni que, juntament amb el departament de Innovació, Universitats i Empresa ha de permetre els tres municipis gaudir del primer CAT (Centre d'Acollida Turística) de Catalunya.

Aquest centre estará ubicat a Vallmora (Teià) a tocar del Masnou i suposa una inversió de més d'un milió d'Euros.

divendres, 4 d’abril del 2008

Martillo rompecristales

Martillo rompecristales: para acceder al martillo romper el cristal...


Grouxo Marx lo querría como gag...

dimecres, 2 d’abril del 2008

Sobre el trasvase de agua del Segre...

La falta de recursos hídricos en Barcelona y alrededores que probablemente comportará restricciones en el consumo ha obligado a la Generalitat a proponer una captación de agua del Segre, hecho que ha provocado una gran controversia.

Por un lado, los regantes del Segre y del Ebro, del que es afluente, se niegan en redondo a facilitar el trasvase. La misma postura ha adoptado la administración de la Comunidad de Aragón por boca de su presidente que, en catalán, dejo clara su postura. Igualmente de negativa ha sido la postura del gobierno mediante la vicepresidenta del gobierno.

El Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar mostraba su decepción y contrariedad dado que, seguramente, ha apoyado la propuesta más por responsabilidad política y de gobierno que por una postura personal.

A su vez, los presidentes de Múrcia y Valencia, espectantes, con la mirada puesta a Madrid en espera que se adopte alguna solución que les permita recuperar el mensaje de agua para todos y que servía de lema para promover el difunto Plan Hidrológico Nacional. Y ahora ni respiran.

En CiU, partido nacionalista catalan de referencia siguen defendiendo el trasvase de agua del rio francés Ródano (Roïne, le llaman), rio con un espectacular caudal medio de 1.820 m3/s y que para esta formación es la solución definitiva. Aunque ello suponga pérdida de independéncia para España al trasladar la provisión de un bien de esa importancia a un país extranjero (aunque Europeo, extranjero).

Personalmente no estoy en contra de los trasvases siempre que no supongan pérdida de caudal medio en los rios de origen ya que de ser así provocan cambios en la estructura y biodiversisdad de los cauces. Por esta razón no apoye el trasvase del Ebro previsto en el Plan Hidrológico Nacional y tampoco me parece bien el de la cuenca del Segre.

Hemos de analizar las razones por las que se llega a la conclusión que los trasvases son la solución. A mismas soluciones problemas diferentes.

Mientras que la población de Barcelona y alrededores ha crecido de forma contínua desde los últimos treinta años, el consumo se ha disparado debido, sobre todo, a un mayor desarrollo económico de las familias y una menor conciencia sobre el uso de los recursos. En estes aspecto ha influído mucho la política de "laissez faire" de los gobiernos de Pujol. En cambio, en levante y múrcia el crecimiento urbanístico desmedido en zonas con escasos o nulos recursos hídricos ha provocado un incremento exponencial de la población que necesita de recursos externos para subsistir. En este caso ha habido una invasión de espacios no aptos para la vida y el desarrollo por puros fines especulativos y de lucro.

En ambos casos deben aportarse soluciones, pero, mientras en el primero cabe más la educación de las persones y medidas de sostenibilidad en el segundo debiera impedirse la sobreexplotación de terrenos que carecen de recursos y que hacen imposible políticas sostenibles.

Las políticas especuladores de vivienda de los últimos cincuenta años, sin ningún tipo de control sostenible por parte de la administración, provocan las situaciones de carencia de agua en diferentes zonas de España. y la solución no es facil:


  1. Información y asesoramiento para concienciar a los actores principales y a la ciudadania del ahorro

  2. Potenciar políticas sostenibles amb una mirada a mig i llarg termini

  3. Búsqueda de soluciones alternativas y reutilización de recursos: Depuradoras y recuperación de agua de mar.

  4. Acabar con el dispendio de recursos: usos incorrectors, pérdidas en la red de abastecimiento, etc.

Inclusi si aplicásemos esta política de forma exhaustiva y a aonciencia es podsible que, si sigue sin llover, tengamos serias dificultades a medio plazo. Nos veremos entonces obligados a recabar recdursos hídricos por otras vias que las señaladas.

Como hemos apuntado, el trasvase de agua procedente del Ródano puede significar el incremento de la dependencia externa como ya pasa en productos como el petróleo o el gas. Estos elementos generan auténticos problemas al sistema económico Español. Y no podemos incorporar además el agua que es un bien necesario. Por lo tanto, un trasvase de agua desde ese rio no es la solución, técnicamente seria muy costosa y politicamente inadmisible.

Otra cosa serian aportaciones puntuales de sea cuenca u otras, aunque preferiria que fuesen españolas ya que así, el dinero, revertiria en el País, mientras que si va a Francia, se va.