dilluns, 10 de desembre de 2007

La mort d'un bloc

Els blocs tenen varies formes de morir.

Poden morir per DESIDIA. Què és la més trista de totes. Deixar morir un bloc per no fer anotacions, escrits o, ni tant sols, penjar una fotografia és la pitjor de les morts ja que demostra que l'autor mai no va creure en ell. Mai no va entendre el que volia.

No cal confondre amb els blocs que van a un ritme lent, pausat. Blocs que fan anotacions quinzenals, mensuals o, fins i tot semestrals. Aquest blocs ja han nascut amb aquest intenció, es veu pel contingut, però sobretot per la continuitat.

No, els blocs que moren per DESIDIA transmeten una falsa sensació de continuitat. Et parlen en present, de forma actual, t'inciten a participar en events o a que coneguis un determinat llistat de persones... però de fets que fa més de sis mesos que van passar...

És una forma molt trista de morir...

També poden morir d'ÉXIT. La veritat és que en conec pocs, però en conec. Son blocs que en el seu moment van ser els primers en alguna cosa o han marcat una pauta, un camí. Però res més. Viuen del passat, del que van fer, del nombre de visites que van tenir en determinada notícia o en un determinat dia. Aquests blocs pertanyen al passat del món dels blocs, però ningú no els llegeix ja. És una altre forma de morir, quan ningú no et visita i qua ho fan és per error.

Hi ha que moren per VOLUNTAT pròpia. Per decisió unilateral del propietari. Sense més explicació, sense cap raó o sentit. Aquesta és una mort compartida, una mica la mort de tots. És un fracás comú doncs tots els blocs moren una mica quan mor un bloc.

Aquesta mort és la més trista per a tots, la que no podem controlar, la que ens sorpren quan, en una acció ja quasi rutinaria, anem a llegir un post i, de sobte, no hi ha res...

Amic Rafa, segur que les teves raons son poderoses però avui em sento una mica més sol dins aquest gran mar de blocs...

2 comentaris:

E.V.P. ha dit...

Sí, en Rafa es trobarà a faltar en aquest món. No entenc perquè ha deixat d'escriure, era un bon bloc, però bé, ja en sortiran de nous...

salut!

Ernest Suñé ha dit...

La veritat és que em sap greu. S'ha acomiadat però ha estat tant sobtada la seva marxa que em sorprén...

Però la vida continua...